L'últim lloc desconegut

                      Retrato de Lina, Ernani Costantini (1972)

Als setanta anys recorda encara
el seu somni infantil,
l'aigua calenta en un gibrell metàl.lic
i aquella nena rossa que el banyava.
Els ulls, la pell, els llavis, l'olor que fan les noies.
Després, la joventut, amb la fondària
del tacte i una història perduda
abans de començar. Sempre el cos d'ella,
silenciós i mític, una porta
entreoberta que mai no va creuar.
No ha sabut cap on duia fins molt tard,
en la mirada d'una dona gran.
En té prou amb això. Entra espantat
per la felicitat, i sent com els ulls d'ella
rere el mur del desig l'estan mirant
en aquest últim lloc desconegut.

Joan Margarit
(Misteriosament feliç, 2008)

Versión al castellano de Un poema cada día

Con setenta años recuerda aún
su sueño infantil,
el agua caliente en un barreño metálico
y aquella muchacha rubia que lo bañaba.
Los ojos, la piel, los labios, el olor que desprenden las chicas.
Después, la juventud, con la hondura
del tacto y una historia perdida
antes de comenzar. Siempre el cuerpo de ella,
silencioso y mítico, una puerta
entreabierta que no cruzó jamás.
No ha sabido a dónde llevaba hasta muy tarde,
en la mirada de una mujer mayor.
Tiene suficiente con eso. Entra espantado
por la felicidad, y siente cómo los ojos de ella
tras el muro del deseo lo están mirando
en este último lugar desconocido.

(Misteriosamente feliz, 2008)